La paciencia salvaría el mundo

Julio siempre ha sido un mes especial. No en vano, dentro de unos días hará casi 29 años que nací. La celebración siempre era compartida por toda la familia, pues normalmente también era el día en que se cogían las vacaciones. Todavía recuerdo a mis padres colocando las maletas en el coche. Más de una vez mi madre tenía que sacar todo lo que mi padre había puesto previamente, de otro modo, no hubiéramos aprovechado el espacio como lo hacíamos. Y si digo que entre mi hermana y yo había neveras de playa o esterillas no creo que la memoria me engañe demasiado. Pudieran también haber sido sombrillas o cestas de comida, pero en cualquier caso, el maletero colonizaba todo el coche. El destino era un camping donde pasé los veranos de mi infancia. No creo que haya nada mejor para un niño que un lugar donde puedes ir prácticamente sólo a la piscina, coger la bicicleta para comprar helados, recibir dinero por lavar los platos de los vecinos o hacer cabañas en la parte trasera de las caravanas.

Julio también ha sido siempre un mes de impaciencia. Esperar el día del cumpleaños, los regalos, las jornadas maratonianas de playa… Debo reconocer que este es uno de mis mayores defectos: las prisas. Muy pocas veces he sabido callarme las sorpresas, me cuesta horrores hacer cola, si me dan visita en el médico para dentro de más de dos semanas me desespero y, por supuesto, los muebles de Ikea nunca han estado más de tres horas en sus cajas: hasta altas horas de la madrugada he tenido a mi marido montando Billys, Expedits o taladrando paredes para colgar cortinas. Él teme los días en que le digo que “he tenido una idea”, porque sabe que sea lo que sea no va pasar ni una a mañana hasta que la ponemos en práctica, a lo sumo una tarde si tengo que convencerle. No se crean que me enorgullezco de este ímpetu. 

Para mi la paciencia siempre había sido una de esas virtudes menores: la de los perdedores que se resignan a esperar otra carrera. Hace años escuché de uno de mis mejores maestros que “la paciencia es la ciencia de la paz” y entonces me rebelé un poco, porque eso me convertía en una mujer muy diestra en las artes de la guerra, pero después de la reacción inicial, me permití darle una oportunidad al significado. Poco más tarde descubrí la oración de Santa Teresa de Jesús “Nada te turbe, nada te espante, todo se pasa, Dios no se muda, la paciencia todo lo alcanza, quien a Dios tiene, nada le falta, sólo Dios basta”. Antes de que los ateos y agnósticos (impacientes) la descarten, considérenla aunque para ello tengan que amputar las referencias espirituales. Vean que entonces la paciencia es capaz de llegar hasta las grietas más profundas de nuestro dolor, de nuestra ansiedad o de nuestras preocupaciones. Creo que merece ser valorada como una de las pocas panaceas efectivas pero no si se aplica como el que sólo espera que la angustia desaparezca por efecto del tiempo, sino sólo si se usa como el que vive con paz los acontecimientos que todavía no han llegado o que todavía no se han ido.

La paciencia también me ha enseñado que no todo el tiempo de espera es tiempo perdido, sólo aquel que, parafraseando libremente a Tagore, pasamos deseando obtener refugio para los peligros y no para dejar de temerlos, sólo aquel que pasamos rogando calmar nuestro dolor y no rogando tener fuerza para vencerlo, sólo es perdido, en definitiva, el tiempo que suplicamos, llenos de angustia y de temor, por nuestra salvación, sin confiar en que podemos y debemos ganar nuestra libertad.

Artículo publicado en el Diario de Terrassa el 16 de julio de 2013

Assaig antropològic sobre la bellesa

Ningú es pot resistir a la bellesa, Plató deia que “els tres desitjos de tota persona són: estar sana, ser rica per mitjans honrats i ser bella”; el seu deixeble Aristòtil afirmava que “la bellesa és una presentació molt millor que qualsevol carta de recomanació”. A pesar d’aquest influx hipnòtic al qual tots, confessem-ho, ens veiem abocats, també hi ha qui ha volgut veure en aquesta virtut quelcom antidemocràtic i trivial. M’arrisco a pensar que qui enunciava tal cosa no era gaire agraciat, però el cert és que la persona bella també ha de suportar alguns inconvenients, doncs la injustícia de la que parlàvem no només és patida pels lletjos, diguem-ho clarament, sinó pels mateixos guapos quan són tractats com mers objectes decoratius, així Paul Newman es lamentava de “que te mates a trabajar para conseguir algo y que de repente venga un idiota que te dice: ¡A ver quítate las gafas de sol para ver esos ojos azules que tienes!, francamente te hunde”. En tot cas, penso que Newman juga amb avantatja, doncs mentre que la lletgesa ha estat relacionada amb la maldat, la bogeria i el perill, la bellesa sempre ho ha estat amb la bondat i per molt que Tolstoi tractés d’advertir-nos de que “impresiona la absoluta falsedad de que la belleza es bondad”, no ha pogut fer front al pes de la tradició platònica, que feia una analogia entre la bellesa carnal i l’espiritual, i que després seria part de la nostra herència judeocristiana.

Abans d’acabar amb aquest anàlisis de l’aspectisme, sí, ho han llegit bé, de la discriminació en torn la bellesa (o més aviat de la seva manca) en la mateixa línia que el racisme en torn la raça, el sexisme en torn el sexe i l’especisme arran l’espècie com ha difós el filòsof Peter Singer, caldrà ser honest perquè tot i que la majoria de persones diria que ja no es creu la ficció platònica, hi ha nombrosos estudis que conclouen que tant homes com dones guapos tenen facilitats per aconseguir parella, tenir més probabilitats de trobar clemència davant dels tribunals i obtenir ajuda dels desconeguts. Potser l’únic inconvenient és que els guapos també suporten la mala fama de tontets, però a grans trets, els comptes surten al seu favor. En tot cas, convé tenir present que els cànons de bellesa varien atès que és quelcom construït per la cultura o forjat per les preferències idiosincràtiques, així com l’estat econòmic, no debades es pot trobar una relació entre les preferències de cossos amb sobrepès en les societats o moments històrics de carència i, al contrari, de primesa en els d’abundància. El que ressalta, així mateix, l’aspecte físic com un signe de posició social i la permanent evolució del concepte de bellesa. Ara bé, també és veritat que algunes preferències estètiques es basen en una intuïció sobre la salut, com ara quan els homes prefereixen les dones amb una proporció determinada entre cintura i malucs (0,7-0,8), al considerar-les més aptes per la procreació. El que és curiós, però, és que en un món on homes i dones tracten d’evitar l’embaràs en la majoria de trobades sexuals, les preferències encara es regeixen per aquestes normes ancestrals.

És cert que molt sovint aquesta bellesa, la d’un rostre simètric, per exemple, és una sort o una desgràcia que no podem controlar deliberadament, però hi ha certs cànons estètics que es presten - o almenys així se’ns presenta - a la voluntat de l’individu, parlem de la mida del cos, de moment tan sols de l’amplada, doncs l’obsessió per l’alçada encara es considera fora del nostre abast, excepte estranyes excepcions que porten la cirurgia plàstica a aquests “extrems”. Encara que, per ser antropològicament rigorosa, a cas no és també excessiu sotmetre’s a una cirurgia per aprimar-se d’algunes zones (panxa, malucs, cul) i engreixar-se d’altres (pits)? No debades, tal com ressenya la psicòloga Nancy Etcoff (2000) en relació a l’obra de John E. Gedo (1983), fins fa relativament poc, moltes persones que volien sotmetre’s a la cirurgia estètica acabaven amb un diagnòstic psiquiàtric. Forçosament, però, caldrà considerar sans l’enorme número d’usuaris que, en aquests darrers vint anys s’han prestat a les arts plàstiques dins d’un quiròfan, altrament estaríem rodejats de malalts2. Gedo surt a la defensa al·legant que “no existeix tanta diferència entre la cirurgia estètica i l’alteració del caràcter per mitjà del psicoanàlisis; ambdues són temptatives de reformar la personalitat”.

Sense anar tan lluny, la majoria de gent s’esculpeix a base de dietes que aparenten ser més barates i menys agressives, encara que el negoci de les pautes alimentàries resulta molt lucratiu i no sempre exempt de riscos com s’ha vist amb les populars dietes proteiques. M’atreviria a dir que ha arribat un punt en que el menjar es veu tan sols com un obstacle per aconseguir el cos 10, ateses les temptacions a les que ens sotmet la indústria agroalimentària. No debades, si per una banda assistim al bombardeig en els mitjans de comunicació de la propaganda del cos perfecte (fraudulent) - doncs sovint té a darrere hores de maquillatges, per no esmentar el Photoshop -, també estem sotmesos a la publicitat de productes “alimentaris” ràpids, prefabricats, excessivament dolços i greixosos i que satisfan totes les necessitats de la societat capitalista i industrial, com molt bé diu Amado Millán (2000), però no les del nostre cos. Mentrestant, les verdures, les llegums i els cereals de tota la vida passen per les botigues sense grans campanyes de màrqueting, però té sentit perquè des que som “menjadors-consumidors” tan sols el que es bo per vendre és el que es bo per menjar 3 i així hem mitificat certs productes i denigrat altres dels que mai se’n parla perquè, afortunadament i de moment, no són propietat més que de la mateixa natura.

En tot cas, no em sembla agosarat afirmar que la naturalesa del cos humà no contempla l’obesitat com quelcom realment adaptatiu, a pesar de que l’acumulació de greixos tingui fins a cert punt certes avantatges evolutives. Els higienistes ja fa temps que afirmen que una ingesta de calories per sota de l’ideal és més favorable que una calòrica que es s’excedeixi, és a dir, el nostre cos és capaç de suportar millor la gana que la golafreria, però cal ser caut, doncs els estudis realitzats fins ara amb primats no són concloents, mentre que el Impact of the caloric restriction on health and survival in rhesus monkeys from the NIA study publicat a la revista Nature l’any passat afirma que “We report here that a CR regimen implemented in young and older age rhesus monkeys at the National Institute on Aging (NIA) has not improved survival outcomes”, en contrast, un estudi dut a terme al Wisconsin National Primate Research Center publicat a la revista Science el 2009 conclou que la restricció calòrica “reported improved survival associated with 30% CR initiated in adult rhesus monkeys (7–14 years)”. Tanmateix, en el que sí semblen estar d’acord és en que la dieta hipocalòrica és beneficiosa per la salut, així no augmenti la longevitat.

A l’altra banda del món, a Burkina Faso, per exemple, hi ha dones que semblen tenir més sort, doncs en comptes de tenir que restringir els petits plaers de la vida sensorial, s’afarten a fi de ser desitjades, tal com exposa Julia Navas al seu article La otra cara de la obesidad. ¿Enfermedad o canon estético? (2011). Per cert que són les dones les que normalment, aquí i arreu, pateixen més intensament els requeriments de la bellesa que els homes, els quals no han de passar pel filtre impositiu de l’estètica  - subtil però real - quan, per exemple, assisteixen a una entrevista laboral.

Una de les conclusions de tot plegat és que la demonització de la nostra societat en tant que dictadora de cànons estètics en detriment de la salut - física, però sobretot mental - no se sosté en veure que també altres cultures estan obsessionades amb els seus conceptes de bellesa, encara que difereixin uns quants centímetres. Estem més obsessionats ara que abans amb el nostre aspecte físic? No ho crec, només cal anar a revisar la història del Renaixement i les incòmodes cotilles o la tradició dels famosos peus de lotus, en declivi des de finals del segle XIX, però iniciada ja al segle X amb la Dinastia Tang. En qualsevol cas, la modernitat alimentària comporta unes contradiccions molt sorprenents, doncs com apunta Jesús Contreras, “reina una cacofonía dietética, una proliferación de discursos, muchas veces contradictorios, sobre nutrición, prescripciones, avisos, advertencias, solicitaciones atrayentes y sectarismos diversos”. Aquest caos propi de l’època hipertextual ens deixa orfes però també més lliures que mai, doncs com afirma Joan Campàs, ens obre - a vegades esquinçadorament -, a la multidimensionalitat de la realitat.

Ja per acabar, no sé què diria l’antropòleg Marvin Harris de tot plegat, ell que és un expert en explicar de forma utilitària tabús alimentaris com ara el de la vaca sagrada, el del porc entre els jueus i musulmans o l’antropofàgia. Com hem vist, és possible que darrera d’aquestes aparents absurditats estètiques hi hagi motius que convingui tenir presents. Tan de bo, però, la racionalització dels imperatius de bellesa no vagi acompanyada d’una obsessió encara més intensa, sinó, al contrari, d’una comprensió que ens permeti prendre les decisions que s’escaiguin conscientment.