Hi havia una vegada una mare que tant feia petons a les galtes com a la boca el seus fills bessons. Si es descuidava ells l'obrien i, glups, se'ls empassaven. Normalment no afectaven a la digestió de la llet que havien pres una estona abans, però de tant en tant els petons es recargolaven als budells: el trànsit, afortunadament, només els hi feia pessigolles!
Els nutrients dels petons absorbits engreixaven les galtes dels nens, aixi com els dits petits dels peus esquerre, mai les panxes o els polzes! Imagineu quin fart de petons es feien alguns dies que la mare els hi havia de foradar les sabates esquerres perque el dit petit no els apretés!
El més divertit de tot era assistir al final del trajecte del petó menjat, doncs un sonor pet amb olor a caramel de maduixa (sense sucre, gluten ni lactosa) s'escapava dels culets dels bessons! Mai mes ningú va tenir pets de petons tan deliciosos!
