A l’entrada del bloc número 4 del camp de concentració i d’extermini d’Auschwitz hi ha escrita la següent frase: “The one who does not remember history is bound to live through it again” signada per George Santayana. La podríem traduir per “aquell que no recorda la història, està condemnat a repetir-la”. Òbviament es refereix a l’Holocaust, però la cita s’ha atribuït també a un altre filòsof que ja la va emprar molt temps abans que el segle XX la necessités: Marc Tul·li Ciceró (106-43 a.C) és qui probablement sigui el primer autor conegut d’aquest sentència. És possible que tothom hi estigui d’acord amb la idea i ningú discuteixi que recordar el nostre passat pot estalviar-nos ensopegar amb la mateixa pedra. Així, les disciplines històriques no només són benvingudes en tant que corpus de dades que ens ajuden a conèixer-nos, sinó com a eines que ens poden servir per construir una societat més madura. No debades, podem considerar les cròniques del passat com un manual d’instruccions que ens permet aproximar-nos, en base a experiments d’assaig i error, a què funciona i què no ho fa en el planeta humà. Tanmateix, sembla que sigui més difícil convèncer que l’aforisme, encara que no ho digui explícitament, també hauria d’incloure la prehistòria, doncs encara que no disposem de fonts escrites per saber quina va ser la vida dels humans, gaudim d’altres registres igualment significatius per aprendre llurs lliçons. Així, al llarg d’aquest breu assaig demostrarem la importància del material cultural preservat del passat com a contribució a la comprensió de les societats humanes modernes i futures.
Què ens poden ensenyar els humans que fa 2,4 milions d’anys aproximadament iniciaren una nova branca evolutiva i es distingiren dels australopitècids? Existeix una idea generalitzada que no tenim res a aprendre d’aquests éssers, doncs nosaltres ja els hem “superat”, som els guanyadors d’aquesta carrera que ha anat deixant enrere les espècies que no han sabut adaptar-se. Però aquesta és una manera insensata de pensar, doncs nosaltres, como a Homo sapiens, només portem 200.000 anys a la Terra i només fa 6.000 que escrivim, mentre que la nostra Prehistòria com a espècie i també com a gènere s’allarga, com hem dit, fins a principis del Pleistocè. Poder evocar el passat en escales temporals més àmplies, evitant el curtplacisme tan estès actualment, ens proporciona una manera única de reflexionar sobre la condició humana i sobre l’origen de patrons de comportament que pot ser, fins i tot, hem rebut d’una herència animal llunyana, seria el cas de l’autoritarisme i la jerarquització presents en algunes organitzacions de primats. Qui sap si, com diuen Eudald Carbonell i Robert Sala (2002), després d’analitzar-nos a partir d’aquest teló de fons conceptual no haurem també de dir que “encara no som humans”.
Així, el paleoantropòleg el primer que ens pot mostrar és que l’ésser humà ja fa temps que s’ha emancipat lleugerament de la sel·lecció natural, des que amb les primeres pedres va crear òrgans exosomàtics que iniciaren una nova sel·lecció, la tècnica, que pot ser igualment cruel si no es socialitza. Per tant, del passat cal aprendre que no estem lliures de l’extinció i que la solució està en les nostres mans -mai millor dit-, si després d’emprar-les per fer ciència i tecnologia, les obrim per compartir. El camí de l’hominització potser hagi acabat però el de la humanització encara necessitarà de la solidaritat i de la comprensió de que o vivim en col·lectivitat o morirem sols. No debades, una de les hipòtesis de l’extinció dels neandertals és precisament que acabaren marginats en grups reduïts, incapaços de fer front als problemes de l’endogàmia i dels nous humans que els desplaçaven.
Igualment, l’explosió demogràfica actual ens obliga a deixar els atavismes que idolatren la natura i idealitzen el passat per sobre de tot, doncs no podrem fer front a la densitat de població sense la biotecnologia que permeti que tothom pugui menjar sense espoliar els recursos del planeta. Estem encara limitats pel medi, però també per les nostres ments adoctrinades, farcides d’un pensament màgic que té por al progrés científic i lluita contra noves formes de fer agricultura. Qui sap si també els primers ramaders i agricultors del Neolític van rebre la desaprovació dels darrers caçadors- recol·lectors que veien en la voluntat dels homes de dominar la terra una ofensa als déus. Cal, en aquest sentit, apostar pel racionalisme i el materialisme sense culpes a fi de que la nostra ment ens doni ales i no grillons que ens limitin amb la invenció d’entitats sobrenaturals que ens vigilen, ens controlen i ens imposen una moral ineficaç, perquè només s’aplica a grups humans que es considerin afins, tot excloent l’alteritat. També la Prehistòria ens mostra que “els altres” només ho són superficialment, perquè els humans formem tots part d’un mateix col·lectiu que no permet els supòsits del racisme.
No podem tenir por de la tecnologia, com hem dit, no estaríem aquí sense ella, sense les primeres eines olduvaianes no hauríem tingut accés a uns recursos que eren exclusius dels grans carnívors; sense el foc no haguérem cuinat uns aliments per fer-los més digeribles, no haguéssim millorat les armes i possiblement tampoc no haguéssim començat a explicar-nos històries a la vora de la llar, fent les nits més llargues i comunicatives, i fomentant la cohesió grupal. La trajectòria evolutiva humana ha anat de la mà d’aquests invents i descobriments i ja no podem tornar enrere sense sacrificar també la nostra essència i fins i tot la nostra supervivència. Amb el desenvolupament tècnic també veiem com els patrons de diversitat, d’heterogeneïtat, ens ofereixen un rang de possibilitats noves, amb un potencial que en poc temps permet salts qualitatius impressionants: només han calgut 7.000 anys perquè de la roda que ens arriba de Mesopotàmia passem als coets espacials. Però tot i així veiem que la roda segueix present en el nostre dia a dia, motiu pel qual convé no descartar les invencions del passat per considerar-les obsoletes o massa simples: no sempre necessitem ordinadors per escriure la llista de la compra, un senzill bolígraf ens pot fer molt servei. També els diferents modes tècnics van conviure segons les necessitats i la disponibilitat del medi, i ja vam veure anteriorment que l’adscripció cronocultural de la indústria lítica no necessàriament depèn de la capacitat cognitiva.
Amb l’estudi del passat llunyà i les dades paleoclimàtiques que n’obtenim som capaços d’entendre que la crisis climàtica actual no és l’única en la història, encara que potser sigui la primera amb un fort component antròpic. Aquesta gran lupa retrospectiva ens permet, a més, entendre que els humans mai hem estat en perfecta harmonia amb el medi, però ara tenim la capacitat de preveure i fer front als desastres naturals.
La perspectiva evolutiva també és rellevant per aproximar-nos a la salut i la medicina, investigant noves hipòtesis sense caure en el reduccionisme del qui aposta per eliminar un ingredient o, al contrari, exercitar-se com l’home del Paleolític atès que, suposadament, estem més adaptats a uns aliments o moviments que altres. El paleo lifestyle és pseudociència, però certament no hem d’oblidar que tenim una càrrega heretada que pot ser clau per enfrontar-nos als reptes actuals que ens imposen les malalties típiques de la transició epidemiològica, causades per l’opulència, la novetat i el desús (Lieberman, D., 2013).
Finalment, les noves tecnologies ens han permès crear una xarxa de relacions que ens apropa a les guerres i als conflictes de l’altra banda del món, fent-los una mica nostres, permetent-nos jugar un paper important si no deixem passar l’oportunitat de fer un activisme virtual també efectiu - com ja es va demostrar amb la revolució a Egipte el 2011 a través de Twitter. En contra de la crítica postmoderna, penso que la globalització pot ser un bon punt de partida per retrobar-nos, per recordar els nostres orígens comuns al continent africà, per fer valdre que tenim una molt bona oportunitat d’avançar plegats, com a espècie, fins i tot com a terrestres en conjunció amb la resta d’éssers vius, fent aflorar una consciència ètica interespecífica i deixant de banda identitats i afiliacions anecdòtiques, que si bé han pogut tenir utilitat en el passat ara ja només són un llast. I que ningú tingui por a la mort, què millor que pensar que potser els nostres ossos, d’aquí molts anys, seran com la Lucy, el Miguelón, el nen de Taung, el noi de Nariokotome o Mrs. Ples i podrem formar part de l’eternitat real, de la història dels propers humans.
Bibliografia
Barsky, D., (2015) “Els orígens de la cultura material humana” mòdul de l’assignatura Cultura Material del Grau d’Antropologia i Evolució Humana de la URV-UOC
Barsky, D., (2015) “L’aplicació de conceptes per la prehistòria per a entendre la societat humana” mòdul de l’assignatura Cultura Material del Grau d’Antropologia i Evolució Humana de la URV- UOC
Carbonell , E.; Sala, R. , 2002. “De la religió a la ciència” a Encara no som humans. Biblioteca Universal Empúries, pp. 125-135
Carbonell , E.; Sala, R. , 2002. “La ciència: el gran projecte humà” a Encara no som humans. Biblioteca Universal Empúries, pp. 153-161
Carbonell , E.; Sala, R. , 2002. “Ètica passada la frontera” a Encara no som humans. Biblioteca Universal Empúries, pp. 162-168
Carbonell , E.; Sala, R. , 2002. “La darrera resocialització” a Encara no som humans. Biblioteca Universal Empúries, pp. 169-174
Eller, J.D. (2009) "Understanding and Studying Culture (Defining Culture)". a Cultural Anthropology. Global Forces, Local Lives. Nova York: Routledge,. p. 25-34.
Lieberman, D. (2013) La historia del cuerpo humano, Pasado y Presente, Barcelona
