Al llarg d’aquest article oferirem una rèplica a l’article de Lewis Wolpert “¿Es peligrosa la ciencia?” en base a les concepcions de la ciència i la tecnologia, així com llurs relacions entre elles i amb la societat que se’n deriven.
En primer lloc, observem que Wolpert basa el seu article en una idea de ciència força tradicional i a voltes, fins i tot victimista. En aquest sentit, Wolpert es lamenta de que “la idea de que el conocimiento científico es peligroso está profundamente arraigada en la cultura occidental”. Al respecte, ofereix exemples de com la cultura popular ha creat la imatge del científic sense ànima. Tanmateix, l’autor assegura que, de fet, el coneixement científic no “hace juicios de valor, ni tiene valores morales o éticos. La ciencia nos dice cómo es el mundo”. Segons ell, a més, les qüestions ètiques només sorgeixen en l’aplicació de la ciència, és a dir, amb la tecnologia. En les seves paraules “la tecnología es la que comporta cuestiones éticas”. Aquí trobem de nou un altre dels tòpics de la imatge heretada de la ciència, la de que la ciència i la tecnologia poden entendre’s aïlladament. Segons l’autor “el problema surge cuando se mezclan ciencia y tecnología”. No obstant, els darrers estudis de Sociologia del Coneixement Científic (SCC), en concret la teoria de l’actor-xarxa ens mostren que el binomi ciència-tecnologia acostuma a presentar-se associat fins al punt que resulta indistingible identificar on comença la ciència i on la tecnologia.
Hem vist, doncs, com Wolpert entén que el coneixement científic és un coneixement sui generis que es limita a reflectir la realitat del món sense interferir-hi. Aquesta va ser també la imatge que la sociologia tradicional tenia de la ciència, així com la sociologia clàssica del coneixement. Per a l’autor la ciència és neutre en quant a les seves asseveracions, tan sols descobreix fets, no els crea. La inclusió de factors socials a la ciència pot provocar falles i problemes que deixen de fer científica la ciència. Aquesta va ser la línia d’investigació que va seguir la sociologia de l’error, que considerava els factors socials com elements distorsionadors que poden arribar a explicar la generació del coneixement científic fals, però resulta irrellevant per explicar el vertader, atès que aquest es basa en l’evidència factual. Aquesta asimetria en el tractament de les causes que generen el coneixement fals i vertader ha sigut força criticada per l’SCC, en concret pel Programa Fort del que parlarem més endavant.
En el fons, Wolpert creu realment en les regles mertonianes, encara que aquestes hagin sigut posades en dubte posteriorment i fins i tot s’hagi arribat a dir que la seva existència es remet tan sols a una estructura ideològica de base i a un artifici retòric a posteriori. Recordem que Merton va arribar a la conclusió que els científics segueixen quatre imperatius institucionals bàsics que marquen el seu ethos: l’universalisme o impersonalisme, el comunisme - les dades, lleis o teories que es descobreixin són de propietat comunal i l’únic dret que tenen els científics sobre elles és el de reconeixement -, el desinterès - el científic no aspira més que a la satisfacció de la seva contribució - i, finalment, l’escepticisme organitzat, segons el qual els resultats científics sempre han de poder ser revisables i contrastables
També la tesis de la infradeterminació empírica (de Duhem-Quine) podria rebatre la concepció de Wolpert sobre la fidelitat de la ciència en explicar la realitat, si bé aquesta teoria posa en evidència com, donades dues explicacions iguals de coherents amb la realitat, però incompatibles entre elles, s’acaba adoptant una en base a unes condicions alienes a les dades observacionals o experimentals, que no tenen prou força com per imposar una o altra teoria. Així doncs, en l’elecció de la teoria oficial no es pot descartar que hi influeixin factors socials.
Sobre la suposada neutralitat dels científics, la tesi de la càrrega teòrica de l’observació (defensada per Kuhn i Feyerabend) sosté que la mera observació està impregnada d’una base teòrica que converteix uns fets en evidències - o proves - segons el paradigma teòric adoptat. És famós el cas de la frenologia, que ens serveix per il·lustrar aquest concepte: mentre que els partidaris de la frenologia, en analitzar la substància blanca, trobaven les fibres que evidenciaven la seva postura, els detractors tan sols observaven teixit fibrós. Ambdós grups miraven el mateix, però veien coses diferents. Això enllaça amb l’asseveració d’Eibar segons la qual “la posició d’un científic en el debat polític determinava (causava) la seva posició en la disputa científica, i configurava la seva apreciació de l’evidència empírica". En paraules més planeres i que cito del comunicador Xavier Guix la tradicional dita “Si no lo veo no lo creo” hauria de substituir-se, en honor a la veritat, per “Si no lo creo, no lo veo”.
Segons el Programa Fort, originat a la Universitat d’Edimburg a finals de la dècada dels seixanta i pioner en el desenvolupament de l’estudi del coneixement científic, la ciència està construïda socialment ja que el medi social selecciona i potencia determinades línies de recerca. És a dir, els interessos actuen directa o indirectament en la producció de coneixement. Igualment, tant el coneixement fals com el cert és producte d’una construcció social que involucra el mateix concepte de veritat. Pels seguidors del Programa Fort, existeix un relativisme epistemològic que estableix que no hi ha criteris universals i absoluts que puguin garantir la veritat o racionalitat del coneixement, de fet es veu com al llarg del temps, aquests criteris han sigut revistats i relatius al moment històric, comunitat i context associat.
En definitiva, la concepció de la ciència que Wolpert destil·la al seu text no pot ser suportada fàcilment si es tenen en compte les apreciacions dels estudis de la sociologia del coneixement científic. No debades, el Programa Empíric del Relativisme (PER) així com els estudis de laboratori i l’anàlisi del discurs científic qüestionen des d’una perspectiva microsocial la puresa i l’ortodoxia del coneixement científic. Per la seva banda, el PER ens mostra com les controvèrsies científiques estan a l’ordre del dia i en la seva clausura intervenen uns factors externs que s’acaben diluint en la pràctica científica. Els resultats de l’etnografia de la ciència posen de manifest el caràcter oportunista i local de les seleccions que tenen lloc als laboratoris, així com la dinàmica de les inscripcions literàries, fortament condicionades per la retòrica científica. És a través d’aquesta retòrica que s’expressen els diversos graus de facticitat. Finalment, l’anàlisi del discurs científic exposa els diferents repertoris emprats per qualificar o desqualificar els discursos a través de la inclusió de referències a factors empírics o contingents, respectivament. En relació al discurs científic i la retòrica, sembla que Wolf, emprant paraules de John Carey, pretén ignorar o subestimar la seva existència, en dir que una de l’antítesis de la ciència és la política si bé aquesta depèn de la retòrica, l’opinió i el conflicte. Hem vist, però, que la retòrica científica és tan efectiva que s’amaga fins a semblar que no existeix.
Tampoc no podem oblidar l’aportació de la teoria de l’actor-xarxa en la nova forma d’entendre la ciència. Una de les conseqüències més importants d’aquesta teoria és la dissolució de la distinció tradicional de la dicotomia ciència/tecnologia. Els nous estudis de SCC abandonen la caracterització tradicional de la tecnologia que la defineix com a ciència aplicada. Des d’aquesta perspectiva no podem estar d’acord amb Wolpert quan afirma que la tecnologia no és ciència si bé no s’han trobat distincions reals, tant a nivell institucional o metodològic, entre elles.
En quant a la relació de la ciència i la tecnologia amb la societat i la política, Wolpert també assumeix que el científic pot impedir que la seva posició política o ideològica penetri en les seves investigacions, altrament, es cohibiria la capacitat de seguir obrint noves vies d’investigació. En aquest sentit, les obligacions socials dels científics no són majors que les de la resta de la gent. De nou, en l’adopció d’una nova tecnologia “no concierne a los científicos tomar decisiones morales o éticas sobre ella, ya que no tienen una formación específica para lidiar estas cuestiones”. Segons Wolpert, demanar que els científics siguin més responsables socialment és caure en el risc d’autoritzar-los a prendre decisions que excedeixen l’àmbit purament científic per endinsar-se en el social.
Tanmateix, l’autor no ignora que poden existir grups de científics que en no haver pogut deslliurar-se totalment dels seus prejudicis ideològics, han generat unes línies d’investigació amb efectes indesitjables. És el cas del grup de científics que amb suposicions a favor del moviment eugenèsic havien conclòs que talent, pobresa, o altres tipus de debilitats mentals eren heretables. Segons Wolpert, però, aquest grup de científics que sí es comporta de forma immoral en permetre que les seves ideologies influeixin conscientment en els seus treballs, contrasta amb el grup involucrat en el el descobriment de la teoria atòmica, si bé, aquest darrer va complir amb les seves obligacions socials a l’informar de les implicacions que podria comportar. La construcció de la bomba atòmica, doncs, només és atribuïble als polítics. En aquest sentit, estic d’acord amb el que diu Wolpert més endavant sobre que “no se debiera dejar de lado la posibilidad de hacer el bien merced a la aplicación de alguna idea científica, amparándose en la idea de que también es posible utilizarla de manera inadecuada.” Tanmateix, cal valorar amb discerniment si el “saber pel saber” és una raó suficient per incórrer en línies d’investigació immorals o amb dubtoses aplicacions teorico-pràctiques. És clàssic el debat sobre l’experimentació d’animals no humans: mentre que alguns la defensen pels suposats beneficis en investigació - extrapolables als homes -, d’altres el rebutgen perquè no té en compte la capacitat de sofriment dels animals no humans. Per la seva banda, Wolf examina les qüestions com l’enginyeria genètica i la clonació i llença un desafiament “Necesito que me convenzan de que muchos de los que desconfían, si padeciesen una enfermedad, también se negarían a tomar un fármaco fabricado a partir de una planta genéticamente modificada.” No discutiré que “resulta fácil ser reticente con la ciencia si ello no afecta a nuestras actividades” però cal comprendre que envers les necessitats, també hi ha qui, equívocadament, ha venut la seva ànima.
Cal aclarir també, que Wolf presenta les invencions tècniques com corol·laris lineals dels coneixements científics, tot obviant el model SCOT, segons el qual els grups socials rellevants (entre els quals també hi ha la societat civil) construeixen socialment la tecnologia. En fer-ho, cal descartar la visió que assumeix que el desenvolupament tecnològic segueix una pauta pròpia.
Al final del seu article, Wolpert, en resposta als que dubten de si el públic o els polítics són realment capaços de prendre les decisions correctes entorn a la ciència i les seves aplicacions, cita una reflexió de Thomas Jefferson que demana confiar en les institucions de la societat democràtica per guiar al poble quan no té un criteri definit. Tanmateix, la idea sobre l’alfabetització científica conseqüència de l’SCC em sembla molt més oportuna. Com recorda Eibar “Hom oblida que un alt nivell de coneixements no evita que esclatin aferrissades controvèrsies entre els mateixos experts científics”, seguidament ho exemplifica en relació al canvi climàtic o els aliments transgènics; la conclusió òbvia, doncs, és que l’alfabetització científica hauria de passar, sobretot, per guanyar més coneixements sobre la ciència per tal de reconèixer les relacions que la ciència manté amb altres institucions socials i desmitificar les suposades evidències empíriques dels experiments, sovint més ambigus del que es pensa.
Com a conclusió em permeto parafrassejar a Harry Collins i a Trevor Pinch, que, en la seva indispensable obra El gólem. Lo que todos deberíamos saber acerca de la ciencia diuen “Al final, sin embargo, es la comunidad científica (…) la que pone orden en este caos, y transmuta las torpes bufonadas de la Ciencia del Gólem colectiva en un mito científico claro y ordenado. Nada malo hay en ello; el único pecado es no saber que siempre es así.”
BIBLIOGRAFIA:
AIBAR, Eduard, “Introducció. Breu història dels estudis de Ciència, tecnologia i societat” a l’assignatura “Ciència i Tecnologia a la Societat Contemporània”, UOC
AIBAR, Eduard, “L’estudi social de la ciència” a l’assignatura “Ciència i Tecnologia a la Societat Contemporània”, UOC
AIBAR, Eduard, “La visió constructivista de la innovació tecnològica. Una introducció al model SCOT”, a l’assignatura “Ciència i Tecnologia a la Societat contemporània”, UOC
COLLINS, Harry i PINCH, Trevor, El gólem. Lo que todos deberíamos saber acerca de la ciencia, Crítica, Barcelona, 1996
DE LORA, Pablo i GASCÓN, Marina, Bioética. Principios, desafíos, debates, Alianza Editorial, Madrid, 2008
GUIX, Xavier, Si no lo creo, no lo veo, Editorial Granica, Barcelona, 2005
LAMO DE ESPINOSA, Emilio i TORRES ALBERO, Cristóbal, La sociología del conocimiento y de la ciencia, Alianza Editorial, Madrid, 1994
ROE SMITH, Merrit i MARX, Leo (eds.), Historia y determinismo tecnológico, Alianza Editorial, Madrid, 1996
WOLPERT, Lewis, “¿Es peligrosa la ciencia?” a Ars Medica, Revista de Humanidades, 2008, núm. 1, pgs. 128-136
En primer lloc, observem que Wolpert basa el seu article en una idea de ciència força tradicional i a voltes, fins i tot victimista. En aquest sentit, Wolpert es lamenta de que “la idea de que el conocimiento científico es peligroso está profundamente arraigada en la cultura occidental”. Al respecte, ofereix exemples de com la cultura popular ha creat la imatge del científic sense ànima. Tanmateix, l’autor assegura que, de fet, el coneixement científic no “hace juicios de valor, ni tiene valores morales o éticos. La ciencia nos dice cómo es el mundo”. Segons ell, a més, les qüestions ètiques només sorgeixen en l’aplicació de la ciència, és a dir, amb la tecnologia. En les seves paraules “la tecnología es la que comporta cuestiones éticas”. Aquí trobem de nou un altre dels tòpics de la imatge heretada de la ciència, la de que la ciència i la tecnologia poden entendre’s aïlladament. Segons l’autor “el problema surge cuando se mezclan ciencia y tecnología”. No obstant, els darrers estudis de Sociologia del Coneixement Científic (SCC), en concret la teoria de l’actor-xarxa ens mostren que el binomi ciència-tecnologia acostuma a presentar-se associat fins al punt que resulta indistingible identificar on comença la ciència i on la tecnologia.
Hem vist, doncs, com Wolpert entén que el coneixement científic és un coneixement sui generis que es limita a reflectir la realitat del món sense interferir-hi. Aquesta va ser també la imatge que la sociologia tradicional tenia de la ciència, així com la sociologia clàssica del coneixement. Per a l’autor la ciència és neutre en quant a les seves asseveracions, tan sols descobreix fets, no els crea. La inclusió de factors socials a la ciència pot provocar falles i problemes que deixen de fer científica la ciència. Aquesta va ser la línia d’investigació que va seguir la sociologia de l’error, que considerava els factors socials com elements distorsionadors que poden arribar a explicar la generació del coneixement científic fals, però resulta irrellevant per explicar el vertader, atès que aquest es basa en l’evidència factual. Aquesta asimetria en el tractament de les causes que generen el coneixement fals i vertader ha sigut força criticada per l’SCC, en concret pel Programa Fort del que parlarem més endavant.
En el fons, Wolpert creu realment en les regles mertonianes, encara que aquestes hagin sigut posades en dubte posteriorment i fins i tot s’hagi arribat a dir que la seva existència es remet tan sols a una estructura ideològica de base i a un artifici retòric a posteriori. Recordem que Merton va arribar a la conclusió que els científics segueixen quatre imperatius institucionals bàsics que marquen el seu ethos: l’universalisme o impersonalisme, el comunisme - les dades, lleis o teories que es descobreixin són de propietat comunal i l’únic dret que tenen els científics sobre elles és el de reconeixement -, el desinterès - el científic no aspira més que a la satisfacció de la seva contribució - i, finalment, l’escepticisme organitzat, segons el qual els resultats científics sempre han de poder ser revisables i contrastables
També la tesis de la infradeterminació empírica (de Duhem-Quine) podria rebatre la concepció de Wolpert sobre la fidelitat de la ciència en explicar la realitat, si bé aquesta teoria posa en evidència com, donades dues explicacions iguals de coherents amb la realitat, però incompatibles entre elles, s’acaba adoptant una en base a unes condicions alienes a les dades observacionals o experimentals, que no tenen prou força com per imposar una o altra teoria. Així doncs, en l’elecció de la teoria oficial no es pot descartar que hi influeixin factors socials.
Sobre la suposada neutralitat dels científics, la tesi de la càrrega teòrica de l’observació (defensada per Kuhn i Feyerabend) sosté que la mera observació està impregnada d’una base teòrica que converteix uns fets en evidències - o proves - segons el paradigma teòric adoptat. És famós el cas de la frenologia, que ens serveix per il·lustrar aquest concepte: mentre que els partidaris de la frenologia, en analitzar la substància blanca, trobaven les fibres que evidenciaven la seva postura, els detractors tan sols observaven teixit fibrós. Ambdós grups miraven el mateix, però veien coses diferents. Això enllaça amb l’asseveració d’Eibar segons la qual “la posició d’un científic en el debat polític determinava (causava) la seva posició en la disputa científica, i configurava la seva apreciació de l’evidència empírica". En paraules més planeres i que cito del comunicador Xavier Guix la tradicional dita “Si no lo veo no lo creo” hauria de substituir-se, en honor a la veritat, per “Si no lo creo, no lo veo”.
Segons el Programa Fort, originat a la Universitat d’Edimburg a finals de la dècada dels seixanta i pioner en el desenvolupament de l’estudi del coneixement científic, la ciència està construïda socialment ja que el medi social selecciona i potencia determinades línies de recerca. És a dir, els interessos actuen directa o indirectament en la producció de coneixement. Igualment, tant el coneixement fals com el cert és producte d’una construcció social que involucra el mateix concepte de veritat. Pels seguidors del Programa Fort, existeix un relativisme epistemològic que estableix que no hi ha criteris universals i absoluts que puguin garantir la veritat o racionalitat del coneixement, de fet es veu com al llarg del temps, aquests criteris han sigut revistats i relatius al moment històric, comunitat i context associat.
En definitiva, la concepció de la ciència que Wolpert destil·la al seu text no pot ser suportada fàcilment si es tenen en compte les apreciacions dels estudis de la sociologia del coneixement científic. No debades, el Programa Empíric del Relativisme (PER) així com els estudis de laboratori i l’anàlisi del discurs científic qüestionen des d’una perspectiva microsocial la puresa i l’ortodoxia del coneixement científic. Per la seva banda, el PER ens mostra com les controvèrsies científiques estan a l’ordre del dia i en la seva clausura intervenen uns factors externs que s’acaben diluint en la pràctica científica. Els resultats de l’etnografia de la ciència posen de manifest el caràcter oportunista i local de les seleccions que tenen lloc als laboratoris, així com la dinàmica de les inscripcions literàries, fortament condicionades per la retòrica científica. És a través d’aquesta retòrica que s’expressen els diversos graus de facticitat. Finalment, l’anàlisi del discurs científic exposa els diferents repertoris emprats per qualificar o desqualificar els discursos a través de la inclusió de referències a factors empírics o contingents, respectivament. En relació al discurs científic i la retòrica, sembla que Wolf, emprant paraules de John Carey, pretén ignorar o subestimar la seva existència, en dir que una de l’antítesis de la ciència és la política si bé aquesta depèn de la retòrica, l’opinió i el conflicte. Hem vist, però, que la retòrica científica és tan efectiva que s’amaga fins a semblar que no existeix.
Tampoc no podem oblidar l’aportació de la teoria de l’actor-xarxa en la nova forma d’entendre la ciència. Una de les conseqüències més importants d’aquesta teoria és la dissolució de la distinció tradicional de la dicotomia ciència/tecnologia. Els nous estudis de SCC abandonen la caracterització tradicional de la tecnologia que la defineix com a ciència aplicada. Des d’aquesta perspectiva no podem estar d’acord amb Wolpert quan afirma que la tecnologia no és ciència si bé no s’han trobat distincions reals, tant a nivell institucional o metodològic, entre elles.
En quant a la relació de la ciència i la tecnologia amb la societat i la política, Wolpert també assumeix que el científic pot impedir que la seva posició política o ideològica penetri en les seves investigacions, altrament, es cohibiria la capacitat de seguir obrint noves vies d’investigació. En aquest sentit, les obligacions socials dels científics no són majors que les de la resta de la gent. De nou, en l’adopció d’una nova tecnologia “no concierne a los científicos tomar decisiones morales o éticas sobre ella, ya que no tienen una formación específica para lidiar estas cuestiones”. Segons Wolpert, demanar que els científics siguin més responsables socialment és caure en el risc d’autoritzar-los a prendre decisions que excedeixen l’àmbit purament científic per endinsar-se en el social.
Tanmateix, l’autor no ignora que poden existir grups de científics que en no haver pogut deslliurar-se totalment dels seus prejudicis ideològics, han generat unes línies d’investigació amb efectes indesitjables. És el cas del grup de científics que amb suposicions a favor del moviment eugenèsic havien conclòs que talent, pobresa, o altres tipus de debilitats mentals eren heretables. Segons Wolpert, però, aquest grup de científics que sí es comporta de forma immoral en permetre que les seves ideologies influeixin conscientment en els seus treballs, contrasta amb el grup involucrat en el el descobriment de la teoria atòmica, si bé, aquest darrer va complir amb les seves obligacions socials a l’informar de les implicacions que podria comportar. La construcció de la bomba atòmica, doncs, només és atribuïble als polítics. En aquest sentit, estic d’acord amb el que diu Wolpert més endavant sobre que “no se debiera dejar de lado la posibilidad de hacer el bien merced a la aplicación de alguna idea científica, amparándose en la idea de que también es posible utilizarla de manera inadecuada.” Tanmateix, cal valorar amb discerniment si el “saber pel saber” és una raó suficient per incórrer en línies d’investigació immorals o amb dubtoses aplicacions teorico-pràctiques. És clàssic el debat sobre l’experimentació d’animals no humans: mentre que alguns la defensen pels suposats beneficis en investigació - extrapolables als homes -, d’altres el rebutgen perquè no té en compte la capacitat de sofriment dels animals no humans. Per la seva banda, Wolf examina les qüestions com l’enginyeria genètica i la clonació i llença un desafiament “Necesito que me convenzan de que muchos de los que desconfían, si padeciesen una enfermedad, también se negarían a tomar un fármaco fabricado a partir de una planta genéticamente modificada.” No discutiré que “resulta fácil ser reticente con la ciencia si ello no afecta a nuestras actividades” però cal comprendre que envers les necessitats, també hi ha qui, equívocadament, ha venut la seva ànima.
Cal aclarir també, que Wolf presenta les invencions tècniques com corol·laris lineals dels coneixements científics, tot obviant el model SCOT, segons el qual els grups socials rellevants (entre els quals també hi ha la societat civil) construeixen socialment la tecnologia. En fer-ho, cal descartar la visió que assumeix que el desenvolupament tecnològic segueix una pauta pròpia.
Al final del seu article, Wolpert, en resposta als que dubten de si el públic o els polítics són realment capaços de prendre les decisions correctes entorn a la ciència i les seves aplicacions, cita una reflexió de Thomas Jefferson que demana confiar en les institucions de la societat democràtica per guiar al poble quan no té un criteri definit. Tanmateix, la idea sobre l’alfabetització científica conseqüència de l’SCC em sembla molt més oportuna. Com recorda Eibar “Hom oblida que un alt nivell de coneixements no evita que esclatin aferrissades controvèrsies entre els mateixos experts científics”, seguidament ho exemplifica en relació al canvi climàtic o els aliments transgènics; la conclusió òbvia, doncs, és que l’alfabetització científica hauria de passar, sobretot, per guanyar més coneixements sobre la ciència per tal de reconèixer les relacions que la ciència manté amb altres institucions socials i desmitificar les suposades evidències empíriques dels experiments, sovint més ambigus del que es pensa.
Com a conclusió em permeto parafrassejar a Harry Collins i a Trevor Pinch, que, en la seva indispensable obra El gólem. Lo que todos deberíamos saber acerca de la ciencia diuen “Al final, sin embargo, es la comunidad científica (…) la que pone orden en este caos, y transmuta las torpes bufonadas de la Ciencia del Gólem colectiva en un mito científico claro y ordenado. Nada malo hay en ello; el único pecado es no saber que siempre es así.”
BIBLIOGRAFIA:
AIBAR, Eduard, “Introducció. Breu història dels estudis de Ciència, tecnologia i societat” a l’assignatura “Ciència i Tecnologia a la Societat Contemporània”, UOC
AIBAR, Eduard, “L’estudi social de la ciència” a l’assignatura “Ciència i Tecnologia a la Societat Contemporània”, UOC
AIBAR, Eduard, “La visió constructivista de la innovació tecnològica. Una introducció al model SCOT”, a l’assignatura “Ciència i Tecnologia a la Societat contemporània”, UOC
COLLINS, Harry i PINCH, Trevor, El gólem. Lo que todos deberíamos saber acerca de la ciencia, Crítica, Barcelona, 1996
DE LORA, Pablo i GASCÓN, Marina, Bioética. Principios, desafíos, debates, Alianza Editorial, Madrid, 2008
GUIX, Xavier, Si no lo creo, no lo veo, Editorial Granica, Barcelona, 2005
LAMO DE ESPINOSA, Emilio i TORRES ALBERO, Cristóbal, La sociología del conocimiento y de la ciencia, Alianza Editorial, Madrid, 1994
ROE SMITH, Merrit i MARX, Leo (eds.), Historia y determinismo tecnológico, Alianza Editorial, Madrid, 1996
WOLPERT, Lewis, “¿Es peligrosa la ciencia?” a Ars Medica, Revista de Humanidades, 2008, núm. 1, pgs. 128-136
